Reptes per una alimentació sostenible i saludable

Com afecta la globalització al sistema alimentari? Descobreix-ho en aquest article de Marta G. Rivera.

L’alimentació és sense dubte un dels principals temes transversals que afecten molts dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). L’homogeneïtzació en els hàbits de consum i els mètodes de producció que ha portat la globalització ha derivat en conseqüències molt greus tant socials com ambientals. Apostar per una agricultura sostenible i per una educació alimentària  té sense cap mena de dubte efectes positius tant pel nostre planeta com per la nostra salut.

PRODUIR I CONSUMIR ALIMENTS

La forma en com produïm i consumim els aliments és probablement l’activitat diària que més relació té amb l’assoliment dels disset objectius de desenvolupament sostenible (ODS) aprovats per les Nacions Unides l’any 2015. Els sistemes alimentaris es defineixen com totes les activitats, actors i institucions que hi ha des de la producció fins al consum d’aliments.

Els sistemes alimentaris poden tenir formes molt diverses, tantes com territoris i gent que hi ha en el món produint i consumint aliments. No obstant això,  en els darrers anys, tot i la diversitat dels sistemes alimentaris territorialitats existents, únics en cada entorn, s’ha expandit un sistema globalitzat, homogeni i homogeneïtzant.

Tal sistema té conseqüències importants a la salut de les persones i dels ecosistemes. Per una banda, els sistemes de producció, a través de la promoció dels monocultius, de l’agricultura industrialitzada, del paquet tecnològic de la revolució verda¹, dels aliments quilomètrics i de la venda en grans supermercats, han provocat efectes nocius tant per a la sostenibilitat del planeta com per a la salut i drets dels treballadors i treballadores agrícoles.

COM AFECTA LA GLOBALITZACIÓ AL SISTEMA ALIMENTARI?

La globalització ha incrementat aspectes com la ineficiència energètica associada a la producció d’aliments, l’emissió de gasos d’efecte hivernacle així com la pèrdua de biodiversitat, la degradació dels sòls i la contaminació i la sobreexplotació de l’aigua.

Per altra banda, els sistemes de producció massius també han incrementat l’explotació de les persones que produeixen els aliments, els riscs que pateixen a la contaminació per pesticides o les seves dificultats econòmiques per a guanyar-se la vida amb l’agricultura. Aquestes qüestions han derivat en l’expulsió de les famílies rurals i com a conseqüència, l’abandonament rural i de la gestió del nostre medi natural, que el fa més vulnerable envers els impactes del canvi climàtic, com la sequera, i amb ells més tendència per exemple als incendis.

Més enllà dels aspectes relatius a l’explotació i gestió del camp, les dietes resultants d’aquest model productiu estan causant efectes nocius a la nostra salut. S’ha evolucionat cap al consum d’aliments ultraprocessats, aliments rics en greixos saturats o dietes amb un alt contingut de proteïna animal i al contingut de sucre. Tot això ha conduït a un increment de la malnutrició a escala global i de la quantitat de malalties associades a l’alimentació i el tipus de dietes (per exemple la diabetis tipus II, el càncer de còlon, malalties coronàries).

Avui dia, pràcticament la meitat de la població mundial pateix algun tipus de malnutrició: subnutrició (815 milions), sobrepès (1200 milions), obesitat (700 milions) o manca d’algun micronutrient (2000 milions).

En definitiva, la salut de les persones i la salut planetària es troben en una clara situació d’extrema vulnerabilitat que exigeix canvis en la forma de produir i consumir aliments.

SOSTENIBLE I SALUDABLE, DOS CONCEPTES QUE VAN UNITS

Considerant la situació extrema actual en la qual ens trobem amb relació als sistemes alimentaris, podríem destacar els principals reptes als quals hem de fer front per a poder transitar cap a una alimentació sostenible i saludable que no només no contribueixi a la degradació dels ecosistemes i la pèrdua de benestar de les persones, sinó que contribueixi a assolir els ODS. En la meva opinió, sostenible i saludable han d’anar de la mà, car és precisament la insostenibilitat social i ecològica del sistema globalitzat el que ho fa poc saludable.

Un segon repte és el disseny de sistemes agraris basats en pràctiques agroecològiques, aquelles que mitjançant una anàlisi dels agroecosistemes des de l’ecologia, permeten desenvolupar estratègies que mimetitzin a la natura. Les pràctiques agroecològiques es construeixen a partir de l’agrobiodiversitat i el coneixement local i tradicional.

Certament, aquest és un altre dels reptes als quals ens afrontem, atès que tal coneixement, d’una banda, està desapareixent i, que per l’altre, el context social i ecològic actual no és el mateix al qual hi havia fa vuitanta anys. Així i tot, aquest coneixement ha permès fer de l’agricultura una activitat sostenible, i és en el diàleg del coneixement científic i el tradicional on s’han de poder trobar les futures claus per a la sostenibilitat.

La reocupació dels nostres territoris rurals permet a més evitar la contínua degradació del medi rural patida en les darreres dècades i la seva revitalització, però també la descongestió de les ciutats, que a mesura que incrementen la seva població, esdevenen cada cop més insostenibles i alhora menys saludables.Tot i això, és necessari introduir un canvi fonamental en tal reocupació, i té a veure amb la incorporació d’una mirada feminista en els rols dels homes i dones en el camp.

LA INCORPORACIÓ D’UNA MIRADA FEMINISTA

Un factor important de la despoblació rural, que junt amb el procés d’ industrialització i subordinació de l’agricultura a la resta de la cadena alimentària, ha tingut a veure amb el rol invisibilitat i poc valorat al que la dona estava relegada al camp. Si bé el seu treball a les finques familiars era crucial perquè la mateixa família pogués tirar endavant, aquest rol no era pas reconegut, i a la fi, en l’actual sistema socioeconòmic en el qual només les activitats productives són remunerades, el treball de les dones no rebia cap mena de compensació econòmica.

Aquest fet va afavorir que moltes dones es sentissin presoneres en les seves pròpies cases i decidissin anar a la ciutat, impossibilitant la reproducció social del medi rural. Per tant, un repte crucial en la construcció de sistemes alimentaris sostenibles i saludables és el desenvolupament de polítiques i infraestructures en el medi rural que no siguin cegues a les necessitats de les dones.

Finalment, a l’àmbit del consum, és imprescindible promoure l’educació alimentària a les escoles. La bretxa entre el món rural i l’urbà és tan grossa que molts nens i nenes no saben d’on ve el menjar, ni quan és la temporada dels diferents aliments que consumim.

Per altra banda, és absolutament necessari que des de les polítiques agroalimentàries es generi un ambient alimentari que afavoreixi una alimentació sostenible i saludable, és a dir, polítiques que permetin l’accés per part de les persones consumidores a aliments sans i sostenibles, tant a l’accés físic generant petites botigues o espais de venda justos, com al preu, de manera que els aliments sans o sostenibles no s’enfoquin a un nínxol o grup social concret, sinó a tota la població.

¹ El paquet tecnològic de la revolució verda consisteix en llavors híbrides, fertilitzants inorgànics i pesticides.

BIOGRAFIA

Marta G. Rivera és doctora en veterinaria y també en sociologia. És Investigadora Ramon y Cajal, Professora i Directora de la Càtedra Agroecologia i Sistemes Alimentaris a la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya i membre de la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials (FLACSO-Espanya). Té un interès particular en els sistemes agroalimentaris alternatius sota el paradigma de la sobirania alimentària i en l’anàlisi de teories feministes i de comuns que puguin ser adoptades per la recerca agroalimentària. És membre de l’equip editorial de les revistes International Journal of Sociology of Agriculture and Food, Journal of Sustainable Development, i Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas. Ha participat com a autora líder als grups de l’ONU Avaluació Internacional del Coneixement Agrícola, la Ciència i la Tecnologia pel Desenvolupament (IAASTD, 2005-2008) i Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC, 2010-2014 i IPCC 2015-2019).