El sistema agroalimentari ha experimentat grans transformacions en els últims cent anys. En el cas de l’Estat espanyol, hem transitat d’un sistema alimentari basat en els recursos locals i en energies renovables, com ara l’energia solar i la matèria orgànica, a un altre model dependent d’inputs externs, com són els combustibles fòssils i minerals. Aquest canvi de model es va donar a partir de la segona meitat del segle XX, degut entre altres motius a l’esclat de la Revolució Verda, la qual va expandir l’ús de llavors i varietats millorades, juntament amb pesticides, fertilitzants sintètics i pinsos per a la producció d’aliments. Així, s’implantava amb força el sistema agroalimentari industrial, el qual ha estat identificat com un dels grans causants del canvi climàtic, donat que és responsable d’un terç de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle d’origen antropogènic (GEI).
Un dels grans factors que ha estat assenyalat com especialment nociu per al medi ambient i la salut de les persones és la producció i consum de carn. Encara que, cal dir que aquest fet ha causat confusió, ja que no tots els tipus de ramaderia produeixen els mateixos impactes.
IMPACTES SOCIOAMBIENTALES DE LA RAMADERIA INDUSTRIAL
En el nostre territori s’ha estès perillosament la ramaderia industrial, que correspon a una manera de producció de carn en condicions intensives, és a dir, amb molts animals amuntegats en macrogranges i que són alimentats a base de pinsos que asseguren el seu ràpid desenvolupament a baix cost. Específicament, a Espanya predomina la producció de porc per a exportació. Els impactes negatius de la producció d’aquesta carn comencen amb la fabricació dels pinsos, els quals estan composts, entre altres ingredients, per soia importada de països com el Brasil, Bolívia, Paraguai o l’Argentina, on es desforesten zones amb una gran importància mediambiental (tant pel seu potencial de captura de carboni com per la biodiversitat que alberguen) per a poder implantar aquest monocultiu transgènic que requereix de grans quantitats d’agrotòxics per a desenvolupar-se. En el 2019 Espanya va importar 2,4 milions de tones de soia per a la fabricació de pinsos del Cerrado, una important sabana tropical del Brasil que va perdre 500.000 hectàrees entre 2011 i 2015. Però, els impactes negatius d’aquesta producció continuen amb l’engreixament dels animals en l’Estat espanyol, on cal destacar la contaminació de l’aigua que generen la femta del bestiar porcí, anomenades purins, que en ser emmagatzemades o abocades en grans quantitats en els camps contaminen els aqüífers, la qual cosa està provocant que moltes fonts d’aigua ja no siguin potables. Aquests només són alguns dels impactes ambientals que associats amb la producció de carn, la qual és la responsable del 14,5% de les emissions de GEI.
No obstant això, la problemàtica no acaba aquí, ja que aquesta producció té també grans impactes socials. En els territoris on se situen els monocultius de soia es reporten greus vulneracions de drets humans cap a les poblacions locals, que acaben sent perseguides i desplaçades dels seus territoris. Així mateix, la instal·lació de macrogranges de llarg a llarg del territori espanyol ha causat que, contràriament al que afirmen les empreses que regenten aquests negocis, les persones que habiten les zones rurals hagin vist minvada la seva qualitat de vida, arribant a causar la pèrdua d’habitants en aquests pobles en alguns casos. Aquesta situació presenta un especial impacte, ja que el desenvolupament del sistema agroalimentari industrial ha anat acompanyat de la despoblació de les zones rurals del nostre país i de la pèrdua acusada de persones agricultores i ramaderes, posant en risc la nostra sobirania alimentària i el manteniment del paisatge i el territori. Encara que, a primera vista pugui semblar que la instal·lació de grans infraestructures en petits pobles genera majors oportunitats laborals per als i les habitants, en la pràctica no és així, ja que les grans granges estan altament tecnificades i acaben ocupant molt poques persones.
D’altra banda, el negoci de la ramaderia industrial està dominat per molt poques empreses, és a dir, els beneficis econòmics i el poder de decisió estan concentrats en molt poques mans. La producció i exportació de soia en l’Estat espanyol està liderada per només dues empreses que, al seu torn, són dues de les quatre multinacionals que controlen el comerç de grans a nivell mundial. Respecte a la producció de pinsos, cria i engreixament de bestiar també veiem com s’ha desplaçat a les petites empreses i explotacions familiars perquè actualment el domini estigui en mans de grans empreses, que en cap cas responen pels impactes negatius que generen en el territori on s’instal·la la producció intensiva de carn.
Per tots aquests arguments es fa patent la necessitat d’apostar per altres alternatives que contribueixin realment a la sostenibilitat ambiental i social. D’aquesta manera, és indispensable distingir la ramaderia industrial de la ramaderia agroecològica o pastoralisme.
LA RAMADERIA EN LA AGROECOLOGIA
L’agroecologia s’ha posicionat internacionalment com una ciència, un conjunt de pràctiques i un moviment social que pot revertir els efectes devastadors del sistema agroalimentari industrial i proporcionar aliments amb justícia social i ambiental per a tots i totes. Aquesta disciplina advoca per una producció d’aliments basada en els recursos locals del territori, evitant l’ús de agrotòxics i llavors de la indústria. Les pràctiques agràries fomenten la biodiversitat dels agroecosistemes, perquè els elements que els componen estableixin sinergies entre ells, aconseguint una bona protecció enfront de plagues i malalties, entre altres. A més, es recuperen i protegeixen els sabers tradicionals de les persones pageses, revalorant la seva aportació i prenent-los com a referència per a superar els reptes contemporanis en combinació amb els coneixements científics actuals. L’agroecologia ha estat identificada per organismes com la pròpia FAO o l’IPCC com una estratègia que pot enfrontar els desafiaments del canvi climàtic, ja que la gran diversitat dels cultius, juntament amb l’ús de llavors i varietats tradicionals han mostrat una gran capacitat d’adaptació als canvis. D’altra banda, l’agroecologia permet garantir els drets laborals i una vida digna per a les persones productores, i també que les persones consumidores recuperin la capacitat d’acció i decisió en la cadena alimentària.
D’aquesta manera, la ramaderia en l’agroecologia es desenvolupa sobre la base del pasturatge, és a dir, els animals s’alimenten a base de pastura o altres recursos (arbustos, rostolls, fruits, etc.) que troben en el mitjà i que no poden ser aprofitats directament per a l’alimentació humana. Tradicionalment, el bestiar s’alimentava principalment dels recursos que no podien ser destinats a alimentar a les persones, com per exemple l’herba o les restes del consum domèstic. Així doncs, no hi havia una competició directa pels recursos alimentaris entres els animals i els humans, la qual cosa constitueix una de les grans problemàtiques actuals en la ramaderia industrial, ja que un terç de la terra cultivable es destina a l’alimentació animal.
Així, en la ramaderia extensiva, o pasturatge, es recuperen en part aquestes pràctiques i s’aposta per una producció ramadera vinculada al territori, amb el límit d’animals que marquen els recursos. El bestiar pasturant a l’aire lliure ingereix els recursos disponibles i permet conservar el paisatge i prevenir incendis, ja que gestionen la biomassa forestal sense necessitat de maquinària ni l’ús d’energia extra. El manteniment i aprofitament de les pastures contribueix a la mitigació del canvi climàtic gràcies a la captura de carboni en el sòl. A més, el pasturatge fa que els animals dipositin la femta directament sobre el sòl i aquestes siguin descompostes per la fauna i els microorganismes, conservant i augmentant la vida i fertilitat del sòl. S’aposta també per l’ús de races locals, adaptades al territori, que són més resistents a malalties i a condicions extremes, algunes de les quals es troben en perill de desaparició. La ramaderia extensiva familiar ha mostrat prevenir el despoblament rural, fixant població i generant economies locals i cadenes curtes de comercialització, on els aliments que generen presenten un perfil nutricional d’alta qualitat.
Però, malgrat els grans beneficis que aporta la ramaderia extensiva i el pastoralisme al territori i a les comunitats locals, aquesta sofreix grans amenaces, i es tracta d’una activitat poc reconeguda i valorada. És important mantenir les pastures comunals i les vies pecuàries, així com fer costat als i les petites productores, coneixent i comprant els seus productes. En la situació d’emergència climàtica en la qual ens trobem, especialment al Nord Global, és indispensable que reduïm de manera dràstica el nostre consum de productes d’origen animal, però que el consum que fem sigui responsable i aposti per carn, lactis i ous que siguin de pasturatge i granges familiars del nostre territori, retribuint d’una manera justa el treball de les persones productores, tant per la nostra salut, com per la del planeta.
REFERÈNCIES
Amigos de la Tierra (2022). La urgencia de una transición agroecológica en España.
Ecologistas en Acción (2020). Los rostros de la soja.
Ecologistas en Acción (2021). [Informe] Con la soja al cuello: piensos y ganadería industrial en España.
IPCC (2019). Informe especial. El cambio climático y la tierra.
AUTORA
Investigadora predoctoral en INGENIO [CSIC – UPV]
Membre de la Càtedra d’Agroecologia i Sistemes Alimentaris de la UVic.
