Sistema agroalimentari

EL SISTEMA AGROALIMENTARI INDUSTRIAL I GLOBALITZAT

Actualment, podem afirmar que existeix un sistema agroalimentari hegemònic altament industrialitzat i globalitzat. Encara que, afortunadament hi ha moltes experiències que continuen enfrontant i resistint a aquest model I que, a més, demostren tenir una gran resiliència enfront dels reptes que se’ns presenten i seran bàsiques per a enfrontar els nous escenaris climàtics. A partir de l’esclat de la Revolució Verda, en la segona meitat del segle XX, la qual va permetre augmentar en un terç la producció d’aliments a nivell mundial, la producció alimentària va començar a dependre en gran manera de recursos no renovables i contaminants. Aquest canvi, juntament amb la globalització del sistema alimentari que es va donar en els anys posteriors, va impulsar una sèrie de transformacions estructurals i culturals que van acabar alterant profundament la nostra relació amb els aliments.

Un dels canvis més importants va ser que la producció d’aliments va passar de ser un procés que es donava de manera local, és a dir, petits pagesos i pageses proporcionaven aliments a les seves pròpies famílies i a les seves comunitats, al fet que els aliments comencessin a formar part del mercat globalitzat i s’incloguessin en les estratègies comercials de les grans empreses. Aquest canvi va fer que els aliments deixessin de ser considerats un bé comú i anessin tractats com una mercaderia més en el sistema econòmic imperant. Abans d’arribar a aquest punt, els aliments tenien una tasca principal, que era la de nodrir i permetre el desenvolupament complet dels individus, on les comunitats treballaven perquè la seva producció no es veiés compromesa.

En el moment en què la producció d’aliments va començar a respondre a les necessitats i dictats del mercat, es van perdre aquests rols centrals i van començar a instal·lar-se dinàmiques que posen en risc l’accés a una alimentació saludable per a tota la població. Amb la mercantilització dels aliments, gran part de la seva distribució i comercialització han quedat en mans de poques multinacionals, que acumulen molt poder i es caracteritzen per presentar-se a través de les grans marques que podem trobar en els supermercats. Aquest model que, com s’ha dit, va augmentar la producció d’aliments i la capacitat de distribució d’aquests, segueix sense garantir l’accés a ells.

Actualment, es produeixen aliments per a 10.000 milions de persones a nivell mundial, la qual cosa és més que suficient per a alimentar a tota la població, encara que més de 700 milions de persones en el món continuen patint desnutrició. Aquest fet ens mostra la gran paradoxa del sistema agroalimentari industrial, ja que aquest és incapaç d’erradicar la fam en el món, però no a causa d’una producció d’aliments insuficient, sinó al fet que l’accés a aliments de qualitat no és just ni equitatiu per a tota la població. A més, el control del sistema alimentari per part de grans empreses ha provocat que aquestes també acaparin recursos naturals comuns, com l’aigua, la terra o les llavors, especulant amb ells i restringint l’accés als mateixos per part de les comunitats locals. Així, s’observa com a milers de pagesos i pageses, especialment al Sud Global, han perdut la capacitat de produir aliments per al seu propi consum, condemnant-los a sofrir inseguretat alimentària. En resum, el sistema agroalimentari industrial és altament insostenible a nivell ambiental, però també a nivell social i és generador de grans injustícies

L’AGROECOLOGIA I LA SOBIRANIA ALIMENTARIA

Per a fer front als dèficits que presenta el sistema agroalimentari industrial emergeixen pràctiques i iniciatives que sorgeixen del coneixement acumulat durant generacions per pagesos i pageses al voltant del món. L’agroecologia és coneguda principalment per les pràctiques que la caracteritzen, les quals es destaquen per no emprar agrotòxics i presentar combinacions de cultius i gran biodiversitat; aquestes generen associacions positives entre els elements que constitueixen els agroecosistemas i optimitzen el seu desenvolupament. A diferència del sistema agroalimentari industrial, l’agroecologia es desenvolupa a partir de les decisions i gestió que realitzen les persones pageses, de manera que productors i productores recuperen el poder arrabassat dins de la cadena alimentària i es respecta i revaloritza el seu treball. Així, l’agroecologia proporciona aliments locals, de temporada i ecològics a través de circuits curts de comercialització, generant riquesa en el territori. De la mateixa manera, recupera i protegeix varietats de cultius i races tradicionals, amb els sabers vinculats al seu maneig, i també manté el món rural viu, gestiona el territori, cuida el paisatge i fomenta els vincles entre persones productores i consumidores.

Però, l’agroecologia no camina sola i és que s’emmarca en el moviment més ample de la Sobirania Alimentària. Est tracta d’un moviment polític que sorgeix de l’organització i lluita de persones pageses al voltant del món. En la dècada dels 90, petites productores es van organitzar per a enfrontar i dir basta a la marginalització i pèrdua de drets als quals les estava condemnant la globalització del sistema agroalimentari industrial. Moltes d’aquestes persones havien vist com la irrupció de grans multinacionals creant un sistema alimentari globalitzat havia provocat que es privatitzessin els recursos naturals que els permetien alimentar a les seves famílies i generar petits ingressos per a la seva subsistència, posant en risc el seu propi desenvolupament. D’aquesta manera, va sorgir el moviment La Vía Campesina, la qual aglutina a milers de pageses i pagesos de totes les latituds per a lluitar contra la destrucció i desigualtats que genera el sistema alimentari globalitzat. Entre les seves accions, es destaca el desenvolupament i internacionalització del concepte de Sobirania Alimentària, el qual avui dia està reconegut per organismes oficials. La Sobirania Alimentària advoca per tractar l’alimentació com un dret humà, el qual ha d’estar garantit per a tota la població i no pot estar subordinat a les dinàmiques del mercat. Afirma que la població té el dret a decidir sobre la seva alimentació o, cosa que és el mateix, decidir quins aliments consumeixen, com els produeixen i per a qui els produeixen, entre altres. A més, com a element indispensable, la Sobirania Alimentària defensa que els recursos que permeten la producció d’aliments, com la terra, l’aigua, les llavors o el coneixement, han de ser d’accés comú i no poden estar privatitzats, de manera que totes les persones tinguin la capacitat de conrear aliments. Així, aquest moviment retorna el poder a les baules de la cadena alimentària que el sistema alimentari industrial ha tractat d’afeblir, com són les persones productores i les persones consumidores, posant les seves necessitats i demandes en el centre.

LA EXPANSIÓ DE L’AGROECOLOGIA A L’ESTAT ESPAÑOL

La necessitat de canviar el paradigma al qual ens relega el sistema agroalimentari industrial fa que moltes comunitats hagin començat a treballar per a la transició cap a sistemes agroalimentaris més sostenibles, saludables i justos. Una de les iniciatives que insta les ciutats a posar-se a la feina és el Pacte de Milà, que han signat 210 ciutats de tot el món, entre elles Barcelona, Còrdova i Saragossa. Aquest conveni ha permès que grans ciutats construeixin i incentivin accions que promouen l’agroecologia i/o la Sobirania Alimentària en el seu territori. A l’Estat espanyol es destaca l’aparició de la Xarxa de Municipis per l’Agroecologia, la qual uneix entitats locals de diversa índole (associacions, organitzacions de la societat civil, tècnics de l’administració, etc.) per a coordinar accions i generar intercanvi de coneixements de manera que s’aconsegueixin generar polítiques locals enfocades en la promoció del dret a una alimentació sostenible, local, justa i saludable per a tota la població.