Per què no fan res el governants envers el canvi climàtic?
Per què les polítiques no van de la mà de les evidències científiques?
Estem conduint al planeta al seu límit donat que els recursos que ens ofereix no els produïm ni els gestionem de manera sostenible però alhora hi ha més desigualtats entre països i pobles a causa de guerres, fenòmens climàtics extrems o una manca d’aliments saludables i, fins i tot, no accessibles per a tothom. En aquest article revisarem perquè no vivim en un planeta apte per a tothom.
No tenim un govern mundial, però quina falta que ens faria. Cada dia milers de milions de divises circulen com apunts comptables transitant el núvol, passant d’un país a un altre sense barreres, recalant en ocasions en paradisos fiscals per no deixar rastre en aquells altres on es paguen impostos; les xarxes socials connecten problemes que abans ens semblaven distants i aliens, però ara sabem d’ells en temps real; més de 200 milions de persones, -per volum, un continent en moviment-, han deixat els seus països per traslladar-se a un altre, alguns per la força, altres per intentar trobar oportunitats de treball; les aigües s’omplen de plàstics que van aniquilant espècies; la desforestació i la destrucció dels recursos naturals necessaris posen en risc l’aire que respirem o els aliments que mengem. La llista de reptes globals no para de créixer: finances, migracions, canvi climàtic, seguretat, mirem on mirem, la globalització ha expandit el nostre inventari de capacitats i problemes, mentre el marc en el qual podem buscar solucions s’ha estret. No tenim un govern mundial, ni per ara sembla possible que anem a tenir-lo mai. Potser per això, la qüestió de com hem d’organitzar-nos per promoure el benefici comú és el major repte d’aquesta generació.
Fins ara teníem resolta la qüestió dins de les fronteres de cada estat, però, què passa a nivell global? Prenguem l’amenaça de l’escalfament i els successius fracassos de les cimeres internacionals, que s’han anat succeint des de la de Copenhague el 2009. No és per falta de compromisos individuals, -sovint possibles- sinó per la falta de mecanismes per forçar les voluntats més fràgils i regular les dels que veuen en els acords internacionals un buit per on colar interessos particulars. El resultat és crític. Segons l’informe del Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC, per les sigles en anglès), sobre l’augment de temperatura del planeta, el temps corre de manera exponencial i el que fins fa poc semblava una necessitat a mig termini, s’ha convertit ja en urgència. Cal frenar l’escalfament i deixar-lo com a màxim a 1’5 graus centígrads per sobre dels nivells pre-industrials, -actualment ja hem sobrepassat un grau de mitjana-. No superar aquesta frontera requereix, segons aquest consorci de científics internacional, una transició ràpida ide llarg abast que comprengui aspectes com l’ús de la terra, l’energia, la producció industrial, el transport, els edificis i les ciutats.
En definitiva, més que un canvi de comportaments, una revolució que afecta pràcticament a tot el que ens envolta.
L’informe, d’octubre de 2018, fruit de l’acord de París tres anys abans, constata que malauradament la bretxa entre l’evidència científica i l’acció política creix, fent que els objectius que ens havíem proposat estiguin cada vegada més lluny. Segons aquest informe, per evitar una catàstrofe climàtica, hem de fer front a una transformació radical sense precedents, ja que, de no frenar la relació entre el consum, l’extracció de recursos i les seves conseqüències mediambientals i climàtiques, arribarem a aquest nivell d’escalfament de 1,5 graus més entre 2030 i 2050, és a dir, en la pròxima generació. En aquest moment l’impacte sobre el planeta serà molt diferent al que estem experimentat fins ara. Amb la pèrdua total de les barreres de corall, el desglaç de l’Àrtic i inundacions i sequeres intenses, les amenaces sobre la salut i el benestar són incalculables. Nombroses parts de la planeta es convertirien en llocs hostils o impossibles per viure. Com aturar-ho? Si hi hagués un govern global, frenar l’escalfament seria una de les seves principals prioritats polítiques, però en l’àmbit dels estats costa molt més de veure, entre altres coses perquè la degradació del clima i el medi ambient amb els seus efectes, no afecta a tots per igual; però també perquè ni es té la sensació d’estar a prop d’arribar a un punt de no retorn en un horitzó proper, ni els estats per si mateixos, tenen poder com per avançar sols en cap dels grans reptes globals.
Mai abans havíem tingut una esperança de vida tan elevada, ni les condicions de salut havien estat tan bones. Els avenços tecnològics, la innovació, la salut pública, l’alimentació, la producció agrícola i industrial i l’avanç de les comunicacions, han permès durant el segle XX millorar el benestar de les persones de manera incomparable en el temps. Un progrés socioeconòmic que no s’atura. Però el cost és enorme, d’una banda està duent al límit dels recursos naturals de la planeta, de l’altra l’augment de les desigualtats no para de créixer. Els nostres modes de consum, en molts casos insostenibles, al costat del creixement de la població mundial, que pràcticament es duplicarà en els propers 50 anys, no auguren un futur on l’equilibri entre progrés i benestar estigui necessàriament garantit. El ritme de consum energètic i les fonts d’on prové estan a la base del problema. L’escalfament que generen accelera les desigualtats entre economies desenvolupades i països pobres, una tendència que també afecta les poblacions a l’interior dels països més desenvolupats. Les conseqüències ja es mesuren en un major nombre de desplaçats, en la pèrdua de seguretat, en enfrontaments i en un descens de la qualitat de vida en general. Els desastres naturals no són res de nou, la seva freqüència i intensitat augmenten però amb l’escalfament global. El preu ara ja ho paguen els més pobres. Les economies menys desenvolupades resulten més afectades per huracans, tempestes, ciclons o sequeres, però a més estan molt pitjor preparades per a respondre adequadament a l’impacte que tenen en la seva població. Així, tot i que el nombre de desplaçats i refugiats com a conseqüència de la guerra a Síria seguia suposant el de flux mes elevat del segle XXI, l’Índia, Bangla Desh i Moçambic, afectats per diferents catàstrofes, en un sol any, registraven també números de desplaçament forçós molt similars als del conflicte de l’Orient Mitjà. Milions de persones que de la nit al dia es queden sense casa, sense terres, sense menjar i sense aigua.
L’efecte no és exclusiu però, dels països pobres; l’augment de les temperatures als Estats Units, per exemple, fa que la despesa energètica augmenti en estats de l’interior com ara Arizona, on la calor sufocant obliga a augmentar l’ús d’aire condicionat. Aquesta despesa energètica fa que mentre a Arizona les previsions de creixement econòmic, baixin un 20%, a Maine, un estat al nord, a la frontera amb el Canadà, augmentin el 10% en només una dècada. Molt més a prop, a Barcelona, les llars en risc de pobresa energètica augmenten com a conseqüència de temperatures més extremes de calor a l’estiu i fred a l’hivern, afectant 170.000, persones i en particular castigant molt més a dones soles o mares sense parella. Símptomes que anuncien que a mesura que avança el canvi augmenta la pobresa i la desigualtat.
No tenim un govern global per prendre mesures, tot i que són urgents, però el convenciment i l’evidència han aconseguit un compromís global pel planeta, i com a conseqüència per les persones.
Els Objectius de Desenvolupament Sostenible, una agenda que ha fixat l’Horitzó 2030, és el mes semblant que tenim a aquesta idea de govern global enyorat. Són 17 objectius, que abasten un a un, els principals reptes als què fer front i per als que els estats per si sols són inoperants, des de la pobresa i la fam als drets humans i la justícia global, passant per l’aposta de fer del planeta, un lloc sostenible per a tothom. Els Objectius de l’agenda 2030 neixen de la convicció que no és possible continuar amb l’actual nivell de desigualtats i que el planeta, o es converteix en un lloc més just per a tots, o per ara no tenim aquest govern global, però sí la capacitat de generar una consciència col·lectiva i una societat global organitzada per anar endavant.
Autor
Rafel Vilasajuan. Periodista, és Director d’Anàlisi i Desenvolupament Global a l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) des de 2011. Va ser Sots Director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) de 2006 a 2011. Va treballar durant més de 12 anys a Metges Sense Fronteres (MSF), començant com a Director de Comunicació el 1995 i més tard com a Director General de la Secció Espanyola. El 1999, quan MSF va ser guardonada amb el Premi Nobel de la Pau, va ser nomenat Secretari General del moviment internacional. Durant aquest període va treballar a zones de conflicte coneixent la realitat de desplaçats i refugiats a països com Afganistan, Txetxènia, Somàlia, Sudan, RD del Congo, Colòmbia o Iraq. Col·labora setmanalment al programa “La ventana” de la Cadena SER i com a columnista a El Periódico de Catalunya.
Aquest article inclou edicions d’Anna Garcia Tortosa (Fundesplai).
