Desaprendre per poder aprendre, aquesta dita s’ha popularitzat els darrers anys donat el replantejament que ens suposen els canvis actuals, canvis en tots els àmbits i nivells. D’una banda, hem viscut un boom tecnològic tan intens en la darrera dècada, que ens permet des de delegar tasques a un aparell electrònic o, fins i tot, fer una videotrucada amb persones allunyades geogràficament de manera simultània. Tenim molta tecnologia en la nostra vida diària i sembla que és massa fàcil adaptar-se però no escapar-se, perquè hi acabem delegant massa sense cap mena de límit.
Per altra banda, també estem patint canvis i fenòmens a la nostra vida diària que fins ara no n’érem pas conscients,. i tals canvis s’originen per la pròpia dinàmica planetària -canvis en l’atmosfera, hidrosfera, biosfera i edafosfera- que es veu afectada per la globalització i explotació tan acusada del planeta. Ens trobem a dia d’avui en una pandèmia sanitària i en una crisi climàtica i alimentària globals, que acabaran per trastocar-nos si no hi ha una bona gestió tant a nivell global, poblacional i individual.
La societat s’està desvetllant i cada cop és més conscient del que passa al seu voltant gràcies a la tecnologia però alhora es troba sotmesa en canvis ràpids i intensos que són més ràpids que la pròpia adaptació. Cal comprendre-ho i passar a l’acció, anticipant-se i fent canvis profunds en la manera de viure i entendre la vida, doncs aquesta és evolució i evolució vol dir canvi.
Posem l’exemple de l’alimentació, la qual el model de producció i de consum ha canviat considerablement fins al punt de portar-nos a la desconnexió del medi rural atès a l’aparició de gran superfícies comercials. Aquesta capgirada ens esta dient que no anem pel món camí i que cal “reaprendre” a tenir cura del medi tant per a fins saludables com sostenibles.
És una obvietat dir que el món que ve serà diferent. El món sempre ha estat bàsicament “canvis”. Però el més diferencial de el moment present és que el que en un determinat moment ens sembla com “radical” es converteix ràpidament en “normal”.
És un món en què la distància entre la ciència ficció i la realitat és extremadament curta. Lents de contacte amb un microprocessador que mesura la pressió intraocular (Sensimed.ch). Lents de contacte que poden gravar imatges (una idea ja patentada per Sony). El descobriment de la microbiota, el nostre organisme entès com un contenidor de milions de bacteris, de la salut de la qual depèn la nostra pròpia salut.
Però també un món en el qual qualsevol producte pot ser substancialment millorat per una innovació apareguda en qualsevol part del planeta. Com els paraigües amb teles hidròfobes, de base nanotecnològica, que converteixen en obsolet a qualsevol paraigua convencional (Unnurella). O com IKEA plantejant un mercat de segona mà per als seus mobles, convertint-se així en un propulsor de l’economia circular.
Els nostres fills viuran en un món en el qual no els sorprendrà res. Farcit de propostes que resultaran de la combinació i integració de coneixements procedents de moltes disciplines diferents. Moltes d’elles resultat d’una ciència cada vegada més eficaç i atrevida, una ciència que gaudeix d’un cercle virtuós en què la millor ciència es crea en laboratoris les capacitats milloren justament amb els resultats que en ells es generen: laboratoris amb els que construeixen millors laboratoris.
Podem sintetitzar aquest moment de la història com un en què ciència, tecnologia, societat i organitzacions tenen la possibilitat de entrellaçar en un sistema virtuós:: la ciència descobreix fenòmens de la naturalesa, que la tecnologia programa per resoldre problemes i necessitats de la societat (de les persones) a través d’organitzacions que produeixen solucions en forma de productes i serveis.
Hauràs de ser un humà “molt humà”, amb totes les habilitats diferencials que ens caracteritzen: la curiositat, la creativitat, la imaginació, l’esperit crític, l’empatia, la col·laboració, la sensibilitat, la capacitat d’idear, de fabricar, de construir amb les nostres pròpies mans objectes que no existien abans, com a resultat de combinar la imaginació de la nostra ment amb la destresa dels nostres mans.
Les màquines existiran. Faran molts treballs. Però els humans faran altres, aquells que precisin de les habilitats diferencials d’un humà. Així, podríem proposar que l’equació fonamental per a les pròximes dècades consisteix en la “multiplicació” de Humans (naturals) per Màquines (“humans artificials”). I una de les claus fonamentals del futur bé podrà ser com un humà sap utilitzar una màquina per al seu profit. I una de les claus fonamentals del futur bé podrà ser com un humà sap utilitzar una màquina per al seu profit.
Tot això implica un canvi radical, i una gran oportunitat, per a transformar l’educació.
El repte de l’educació en el futur més proper bé podria consistir en ajudar a descobrir el talent de cada persona per animar-lo a desenvolupar-lo al màxim desplegant les seves capacitats específiques com a humà.
I és que, com alguns experts ja proposen (Future of Life Institute), els humans potser només tinguin una alternativa de supervivència en un món amb màquines intel·ligents: ser més humans...
En aquesta línia comencem veure canvis significatius. Per exemple, universitats de nou disseny (com NMITE) en què se substitueix el criteri habitual d’ingrés basat en una “nota acadèmica” pel de “curiositat”. Perquè, en un món de màquines intel·ligents, que donaran moltes bones respostes, el valor estarà en fer les bones preguntes: el valor d’un enginyer no dependrà de que faci càlculs, sinó de que es sàpiga fer preguntes rellevants, cosa que dependrà directament de fer-se preguntes.
O veiem empreses en què un algorisme és capaç de generar milers de propostes, tècnicament viables, a un problema d’estructures mecàniques, i determinar quina és la més òptima, des del punt de vista de l’enginyeria i de l’economia; és el que s’anomena disseny generatiu (que apliquen empreses com Airbus).
I estem començant a investigar sobre què seran les “màquines creatives” del futur; ja hi ha a alguns països alguns plets posats per a demanar que es reconegui que una millora d’un software l’ha dissenyat una màquina, un software. O sigui, per acceptar l’autoria d’una màquina.
Per tant, ens trobem en un moment de la història humana en que hem de canviar (radicalment) què entenem per educació, perquè apareix un nou “competidor” amb els humans: les màquines intel·ligents. No és que l’hem de canviar només per fer-la millor, per respondre a les noves necessitats de la societat o de l’economia, sinó que la forma en què resoldrem situacions, donarem resposta a les necessitats humanes, en què aprofitarem les possibilitats de la tecnologia, seran molt diferents. I per a fer-ho, no podem seguir formant als humans en capacitats que faran molt millor les màquines. Formem als humans en allò, i d’aquelles maneres, que una màquina no pot fer encara..
Biografia
Alfons Cornellà és Llicenciat en Física per la Universitat de Barcelona, Master of Science in Information Resources Management per la Syracuse University de Nova York , i Diplomat en Alta Direcció d’Empreses per ESADE. Fundador i president d’Infonomia , empresa de serveis d’innovació , i font d’idees per inquiets i innovadors , des de 2000. Fundador el 2009 de co-society, iniciativa per a l’estímul de la intersecció sistemàtica de negocis entre empreses. I el 2017 de Institute of Next, un espai per ajudar a les empreses a pensar en el futur que ve i en com les afectarà. És consultor de grans empreses, i ha dirigit més de 100 projectes sobre creació de cultura i dinamització d’equips d’innovació en tot tipus organitzacions, especialment, en el sector privat. Ha publicat 32 llibres sobre ciència, tecnologia i innovació, com a motors de transformació de les empreses.
Aquest text inclou edicions d’Anna Garcia Tortosa (Fundesplai).
