Què menjaven els primers Homo?

T’ho has preguntat mai? Com hem canviat? Molt o poc? Aquí respondrem aquestes qüestions.

LA DIETA COM A FACTOR SELECTIU I EVOLUTIU

Les poblacions humanes vivim adaptades a l’entorn i aquí l’alimentació hi té molt a dir, per exemple, aquells que viuen al sud-est asiàtic no mengen el mateix que algú que visqui a Sibèria. Això és quelcom important a considerar, perquè l’alimentació d’aquestes persones ens explica com és i com exploten el seu hàbitat així com les seves possibilitats de supervivència, atès que una població s’alimenta del que té al seu abast tot i que pot fer distincions envers la tolerància a certs aliments. Per aquests motius, es pot afirmar que hi ha una ecologia en l’àmbit de l’alimentació i es transmet de generació en generació.

Recordem que l’objectiu de tot organisme o espècie és completar el seu cicle vital, és a dir, sobreviure i reproduir-se (eficàcia biològica o fitness) i, en conseqüència tots els factors – com l’alimentació-  que incideixen en aquest, tenen una gran i directa rellevància en l’organisme o espècie. S’ha comprovat que una nutrició inadequada és capaç de produir trastorns fisiològics que alterin la maduració i l’aprofitament del període fèrtil de les dones perquè tal malnutrició pot ser responsable del retard de la menarquia (primera menstruació), un avançament de la menopausa, el perllongament de l’amenorrea postpart i una major mortalitat intrauterina (avortaments) i infantil.

Des del descobriment de l’agricultura i de la ramaderia, la dieta ha estat un gran factor selectiu i ha generat grans canvis en els humans (pensem en exemples com la digestió de la lactosa o el midó). La dieta ha impactat tant fins al punt que nosaltres en el present som més diferents dels nostres avantpassats, que els nostres avantpassats dels seus tot i compartir gènere. I això per què? Atents al que explicarem a continuació.

ELS PRIMERS HOMO: QUI SÓN?

Primer de tot, els humans venim dels micos? No!

Tot començà a la Vall del Rift (Àfrica) fa uns 6 i 8 milions d’anys a causa de l’alta intensitat volcànica, es formaren serralades  que atrapaven les pertorbacions de l’atlàntic, de manera que la puja fou més abundant i el que era selva tropical començà a esdevenir sabana. Hi havia per allà la nostra espècie ancestral que quedà separada en part per aquestes serralades, de manera que amb el temps donaria lloc als actuals ximpanzés (adaptats a la selva, a penjar-se dels arbres) i, per altra banda, els primers Homo (adaptats a la sabana). Aquesta separació tindria lloc fa uns 2 milions d’anys.

Entendre les relacions filogenètiques passades és complicat i són els antropòlegs els que s’encarreguen d’estudiar-ho. Per ara, fixeu-vos en la següent proposta per tal de poder contextualitzar.

Font: Departament de Biologia Animal, Ecologia, Parasitologia, Edafologia i Química agrícola, Unitat d’Antropologia de la Universitat de Salamanca. Any 2019.

ELS PRIMERS HOMO: QUÈ MENJAVEN? PER QUÈ?

Com molts estudis indiquen, el canvi dietètic ha tingut un paper molt important en l’origen i l’evolució primerenca del nostre gènere a l’Àfrica (Ungar, P., 2006) però aquesta comprensió de l’evolució humana, ha millorat ràpidament en les últimes dècades gràcies a la catalogació a gran escala de la variabilitat genòmica tant d’humans moderns com d’arcaics. Per altra banda, considerar i comprendre els factors ambientals que van impulsar l’adaptació humana és un repte, però se sap que fa 2-3 milions d’anys es va produir un canvi marcat en el clima amb moltes menys precipitacions, de manera que els nostres avantpassats preHomo s’afrontaren a hàbitats més oberts i secs (expansió de sabanes).

Per sobreviure en aquest paisatge emergent, es requeria la capacitat de moure’s ràpidament i d’adaptar-se i, entre altres adaptacions, va sorgir la capacitat d’actuar col·lectivament i de salvaguardar la descendència i els membres més vulnerables d’un grup tant de dia com de nit de grans depredadors. Així doncs, l’entorn alimentari també va canviar, car els primats ja no podien confiar en un subministrament abundant de fruita, però aconseguiren capturar i menjar diferents tipus d’animals així com arrels i tubercles.  (James, W. P. T., 2019).

L’estudi publicat a l’Annual Review of Anthropology l’any 2006 encapçalat per Ungar, es revisen i avaluen alguns models recents d’adaptacions dietètiques de l’Homo primerenc en el context del registre fòssil (restes d’esquelets dels Homo primerencs), el registre arqueològic (restes faunístiques i lítiques) i l’evidència de la dinàmica ambiental (canvis en el règim tèrmic i pluviomètric, a més de canvis en els ecosistemes i hàbitats) durant el Plio-Plistocè i exposaren els següents punts:

  • Ingesta de carn: el paper del consum de carn en l’evolució humana continua dominant la literatura actual tot i que hi ha diferents perspectives. Així i tot, la idea bàsica que cal tenir clara és la següent:

Les fletxes amb contorn verd indiquen el tancament i la repetició de moltes vegades aquesta retroalimentació en bucle, de manera que cada cop hi ha un consum més elevat de carn i greix que permeten el desenvolupament cerebral i amb ell el coneixement i les interaccions amb altres individus (per exemple es comença a dividir el treball i a repartir els aliments).

  • Ingesta de vegetals: alguns autors suggereixen que els primers Homo incloïen plantes més xeriques (tubercles, arrels, corms i bulbs) en la seva dieta i que la recol·lecció va ser una força motriu en l’evolució humana i molt probablement les eines es van emprar primer per recollir i processar plantes. No es pot saber del cert en quina proporció menjaven carn respecte de vegetals, però en general les plantes representen el 60%-70% de la dieta humana.

La limitació principal de l’estudi és saber exactament què menjaven, no obstant sembla que amb les troballes de mandíbules i dents dels primers Homo si que poden esclarir algunes qüestions sobre la dieta d’aquestes espècies remotes. Al final del contingut te’n donem més detalls.

LA CUINA DEL PASSAT

Les dades de l’estudi de Carmody, R. & Wrangham, R., 2009 suggereixen que els primers Homoempraven mètodes de processament no tèrmics com el poundingque simplement vol dir que colpejaven fortament i repetidament l’aliment- i això els proporcionà un augment important del guany d’energia respecte a les dietes crues no processades. Aquest augment pot haver contribuït al suport d’adaptacions energèticament costoses que sorgeixen per primera vegada a l’Homo habilis, com ara l’augment de la mida corporal i cerebral relativa.

Posteriorment a aquests fets, es produeix un punt d’inflexió en l’evolució humana causada per  la dieta precisament, i això és degut al control i domini del foc, el qual permeté la cocció dels aliments.

La cocció aporta beneficis addicionals que no s’aconsegueixen fàcilment amb el processament no tèrmic com la gelatinització del midó, la desnaturalització de proteïnes i la mort de patògens transmesos pels aliments. La cocció és un fet evolutivament significatiu, i atès que els impactes energètics i de textura de la cocció semblen coherents amb adaptacions morfològiques que indiquen una alta qualitat dietètica en H. Erectus (on concorda que la hipòtesi de la cocció començà amb aquesta espècie).

LES EVIDÈNCIES DE LES DIETES PASSADES

Les restes fòssils han sigut i són un dels elements més estudiats i que juntament amb l’evidència genètica i paleoclimàtica, proporcionen coneixement envers la nostra línia evolutiva. Tots tres aspectes són necessaris i es complementen en aquesta difícil tasca d’esbrinar el nostre passat més remot.

Cal tenir en compte que entendre l’ordre i l’antiguitat de les diferents troballes de fòssils és una tasca d’allò més complicada, perquè de troballes se’n fan molt de tant en tant i, evidentment, solen ser trossos de parts del cos i en indrets remots. Es pot afirmar que és una mena de trencaclosques global on científics d’arreu cerquen l’entrellat jugant amb les restes fòssils i les dades genètiques i paleoclimàtiques.

Ara bé, si trobem un fòssil i tenim la sort que és una mandíbula (perquè ens indicarà característiques de la dieta), en què ens fixem?

  • Mida de les dents: dents anteriors (del davant) més grosses  en els primers Homo, però en l’antecessor i en els més moderns són petites. Això és indicatiu de pressions selectives canviants amb un ús creixent d’eines per preparar aliments abans de la ingestió.
  • Forma de les dents: en principi si hi ha desgast de les dents molars (del darrere) suggereixen dietes dures (aliment sense cocció).
  • Gruix de l’esmalt: és una adaptació per evitar el trencament de les dents, sobretot en dietes amb aliments durs. Els primers Homo tenien un esmalt relativament gruixut als queixals i que progressivament ha esdevingut més prim (amb la cocció es deixen de menjar aliments tan durs).
  • Biomecànica de la mandíbula: la formareflecteix les forces que actuen sobre la mandíbula durant la masticació, proporcionant potencialment pistes sobre les propietats mecàniques dels aliments ingerits pels primers humans prehistòrics.
  • Microestiu dental: desgast microscòpic en les dents molars es relacionen amb tipus de dieta.
  • Química de teixits mineralitzats: anàlisi d’isòtops i d’oligoelements.

Per acabar, els patrons de variació genètica aporten pistes del nostre passat envers l’adaptació a les noves dietes que calia adquirir per sobreviure als diferents canvis ambientals. Per exemple en la variació del nombre de copies del gen de l’amilasa (enzim de la saliva), la persistència de la lactasa (enzim per trencar la lactosa de la llet), la percepció del gust amarg, la propensió a algunes hemoglobinopaties o l’amplificació local dels gens FADS que s’encarreguen de la síntesi d’àcids grassos poliinsaturats de cadena (James, W. P. T., 2019).