Un problema de justícia alimentària i social: l’espoli de peixos a les costes africanes occidentals

JUSTÍCIA ALIMENTÀRIA

En les darreres dècades hem viscut un canvi dramàtic en els sistemes alimentaris: vivim una crisi alimentària que se suma a la de la fam, la de biodiversitat i la climàtica. El sistema alimentari ha esdevingut una amenaça perquè, d’una banda, hi ha molta població amb problemes nutricionals sigui amb malalties associades o la fam, i de l’altra, el sistema alimentari emet fins a un 40% del conjunt de les emissions de GEH.

Als anys noranta, l’alimentació passa a formar part del paquet de mercaderies que es poden comercialitzar al món, com qualsevol altre producte. Aquest fet provoca greus conseqüències car un comerç d’aliments entre indrets molt allunyats (aliments quilomètrics), provoquen sovint un col·lapse en el mateix dret de l’alimentació i en tots aquells sistemes més locals dependents de recursos alimentaris (agricultura i pesca). En altres paraules, la disposició d’aliments depenen d’altres països i de llurs interessos econòmics. Per exemple a l’Estat Espanyol no fa massa hi hagué dèficit de llet, i per a solucionar-ho n’importaren des de països africans a un preu ridícul, tot això amb el vistiplau de les polítiques corresponent. Un altre exemple el trobem en l’àmbit nacional: l’anomenada Espanya buida, això no és més que l’abandonament de les petites o mitjanes explotacions ramaderes i agrícoles -on a més s’hi tenia cura del paisatge- que duien a terme les famílies generació rere generació atès a la poca viabilitat econòmica obtinguda.  

Aquest mercat internacional i la desregulació dels mercats ha generat un control per part de les grans multinacionals de l’alimentació. Això alhora ha provocat un canvi de dieta en els països occidentals, on es passa d’una dieta basada en la producció local i fresca a una dieta en aliments ultraprocessats, de fet un 70% del que consumim són processats o ultraprocessats. Quin problema hi ha? Tals productes són rics en sals, sucres i greixos saturats i acaben provocant malalties

Actualment s’ha constatat un increment de l’obesitat, sobretot la infantil. Altres malalties derivades d’aquesta mala alimentació són malalties cardiovasculars, diabetis tipus II i alguns tipus de càncers. Aquests fets determinen que la mala alimentació esdevingui problema principal de salut pública, més específicament, hi ha 90 mil morts a l’any evitables creades per la mala alimentació.

PEIXOS ROBATS A LA COSTA AFRICANA OCCIDENTAL

El darrer any, la Unió Europea va donar el vistiplau perquè es duguessin a terme uns acords de pesca, els quals avalaven que embarcacions pesqueres europees baixessin fins a les costes de països de el Senegal, Mauritània i Gàmbia.

En aquests indrets es viu fonamentalment d’aquesta pesca local, tradicional i sostenible que duent a terme amb els seus cayucos (piragua), on cada dia sortien a pescar i tornaven amb grans quantitats de peix. En el moment en què es porta a terme l’acord europeu, aquestes poblacions començaren a veure com baixaven unes embarcacions gegants que capturaven grans quantitats de peix tot arrasant-ne el fons marí. Això provoca que els pescadors només hi trobin peixos molt petits -si n’hi troben!- i la necessitat d’endinsar-se més a la mar amb el risc que això els comporta.

El deteriorament dels ecosistemes marins afecta l’economia local, desplaça a la població i afecta la seva alimentació i supervivència.

Set milions de persones depenen del peix, el qual és la seva font d’ingrés econòmic. Aquesta sobrepesca i males pràctiques continuades al llarg de dècades de les flotes pesqueres industrials així com l’incompliment  de compromisos entre els governs de l’Àfrica occidental com de la Xina, Corea del Sud i UE, provoquen que un 30% de la població pateixi malnutrició i s’hagin perdut ja 300.000 llocs de feina en el sector pesquer (Greenpeace, 2017). En aquestes condicions els hi és impossible subsistir i per aquest motiu molta gent agafa el seu cayuco amb rumb a les Canàries per exemple per intentar trobar una solució. Per tant, l’emigració no és pas un fenomen natural sinó que té causes ambientals i polítiques, fonamentalment neix d’una profunda crisi ambiental de gestió territorial.

Resumidament, es pot afirmar que actualment tenim uns oceans que són objecte d’una explotació tan intensa que posa en perill la reproducció de nombroses espècies pesqueres. L’acaparament de les aigües africanes riques en recursos per part de països europeus i asiàtics amenaça la seguretat alimentària del continent. És una lluita desigual, on els africans pateixen un saqueig continuat a gran escala mentre l’altra part involucrada té la llei de la seva banda.

TESTIMONIS EN 1a PERSONA

Font: Professorat MOOC – ODS i alimentació: lluites compartides de https://menjaactuaimpacta.org/ (2022).

En Malamine Soly és un jove senegalès migrat fa anys i ara com ara és cofundador i director de l’Associació Dunia Kato. Fa xerrades arreu sobre migracions, economia social i solidària i emprenedoria social. Avui ens parla en primera persona de la situació pesquera: el riu del poble que desemboca a l’Atlàntic hi havia una gran abundància de peix, el qual portaven a la capital i, evidentment, la gent local vivia d’aquesta  activitat pesquera. D’ençà de tres o quatre anys aquesta situació canvià totalment: no hi havia res de peix. Ell no entenia què havia passat i començà a preguntar i amb tot descobriren que venien grans vaixells cap al Senegal i que s’enduien tots els peixos amb unes pràctiques abusives. Revisant els fòrums de pesca, veieren uns convenis de pesca firmats amb el Senegal en els que venien el quilo de peix molt rebaixat de preu amb relació al preu existent a Europa.

Continua explicant: aquesta situació es repetia en totes les costes, els pesquers de sempre no tenien peix on solien pescar, havien d’anar més lluny i tot plegat implicava exposar-se més al mar, acomiadaments, manca de menjar… no hi ha cap sistema d’atur, guanyen del que troben, així que el que fan és marxar a Europa, que és qui s’emporta tot el peix. És gent que no té massa recursos ni massa feina (ningú té un subsidi). És gent que viuen de la terra i del mar, dels seus recursos naturals. És gent que va a parar obligadament a un sistema desconegut que els deixarà sense res perquè els explota i gasten les seves matèries primeres.

Cal afegir-hi un altre problema, i és que hi ha una desigualtat en la sortida a mercat del peix: el govern no garanteix als pescadors locals que el seu producte tindrà sortida al mercat, però sí a les empreses estrangeres, les quals són més competitives. En conseqüència, es fomenta que la gent vulgui marxar del país i vulgui aconseguir oportunitats a altres indrets. Quina dificultat hi ha? Que la mobilitat pels africans no és la mateixa que per a un americà o europeu, i per això acaba tanta gent travessant els mars jugant-s’hi la vida.

NO US HO PERDEU! – El Documental Stolen Fish, de Gosia Juszczak (2020)

Font: www.atalayar.com (2021).

En aquest documental es mostra aquesta situació precària, on la producció de la cinquantena de fàbriques de peix existents a l’Àfrica Occidental és portada a la Unió Europea i la Xina, provocant malestar i greus problemes a la població a milions de persones. El major índex de migració cap a Europa provenen d’aquesta regió.

La pel·lícula gravada a Gàmbia i estrenada l’any 2020, mostra històries personals de gent molt humil el que viuen diàriament i que en general, no tenen canals per fer-se sentir. La directora a més pretén connectar la migració, la globalització, la colonització i la seguretat alimentària. Sentim-ne un tast amb les paraules d’Abou, un dels protagonistes: Arribaren al 2017, començaren a construir fàbriques llavors, però fou en 2018 quan començaren amb les pràctiques de pesca massiva il·legal. La majoria dels meus amics començaren a vendre els seus vaixells i possessions, i començaren a treballar en una altra cosa perquè la pesca ja no et donava res. Anaves a pescar i tornaves amb el vaixell completament buit.

QUÈ CALDRIA FER EN AQUESTA SITUACIÓ?

Cal prioritzar la recuperació d’aquests recursos i protegir els ecosistemes marins així com als pescadors artesanals i als milions d’africans afectats. Cal, per tant, que els respectius polítics assumeixin els compromisos de pesca i que es practiqui una pesca sostenible.